Em sap a punt d’illa.
En el pont faig nit
per no ser enlloc
i esperar el dia.
Torna’m,
molt lentament
abriga’m…
A coll torna’m,
pel pont
creu-me
pel pont mira de no somriure:
una boca com la teva
no diria mai
més que pont
mentre el camina.
(Inèdit)
Pedra foguera (Documenta 2008)
elegies de guerra
HOSPITAL DE SANG
En la penombra d'artificis,
flaire de cloroform i d'alcohol.
Es desinfecta el cor de tots els vicis
i s'obre l'ànima en un vol.
Per beneir defalliments i queixes
penetrarà suara entre les reixes
una ambosta de sol.
Lentitud en el viure que s'estanca.
Hom sent la queixa del pulmó migrat.
Entre els llits passa la germana blanca
com una ala de llum i castedat,
posant l'esguard on la dolcesa manca
i en tota nafra un poc d'eternitat.
De les rels del silenci i la follia
reneixen vida i seny, poquet a poc.
Fins el ferit, que ara ha arribat del foc,
gemega dolçament, com brollaria
d'un dolor resignat la lletania:
com un ressò perdut per dins la nit,
on la por vaga a les palpentes.
Però si us acostéssiu al seu pit,
sentiríeu de blasmes un mugit
i un perloteig de llàgrimes cruentes.
Pacient joventut,
abocada al secret de la fossana.
Esquinçament de membres, convulsió inhumana,
carns torturades pel metall vençut...
Aquest voldria estrangular les penes
i el maternal enyor;
aquell, foragitar l'acre furor
que omple el seu crani d'urpes i cadenes.
Diríeu que, lliurats al desenuig
de l'heroisme, ignorin l'amargura:
i saben que, darrera cada puig,
un tedi immens amaga la planura.
Ombra contrita de conhorts,
ai, las!, debades llur deliri espera.
L'ona funesta dels records
s'estavella en llur front i torna enrera.
Transfusió de plom en l'aire amarg.
Per la finestra l'hivern nu pidola
en l'esfullada soledat del parc.
En el ferro forjat del sobrearc
un ocellet tremola...
Pels caminois, a on
s'acaramulla la fullaca humida,
al teu braç, infermera blanc-vestida,
reveuré l'alegria d'aquest món.
Mira l'estany on el paó la clara
cua desplega de cent ulls brillants,
on els invàlids, somrients encara,
guaiten els peixos, com infants.
Per l'encís de la teva jovenesa,
feta de cant i passió malmesa,
jo em cobriria amb un escut de sentiment.
S'esvanirà aviat de la memòria
tot deix de sofriment,
per adorar com un altar clement
aquella taula operatòria...
boirim difús,
damunt la meva boca, de sofriment crispada!
Com si el fred bisturí no hagués sentit
ni les dents de la serra aviciada
que rosegava l'os eixarreït,
jo et somreia a la lúcida mirada.
I queia al plat, sense ànima, el meu dit!
